Introducció:
Durant els últims anys, s'ha desenvolupat un creixent interès per l'estudi de l'estrès i dels factors psicosocials relacionats amb el treball a causa de la repercussió que aquests produeixen sobre la salut dels treballadors.
Cristina Maslach defineix l'estrès professional o síndrome de la burnout com: “síndrome d'esgotament emocional, despersonalització i baixa realització personal, que pot ocórrer entre individus el treball dels quals implica atenció o ajuda a persones.”¹
Entre els efectes negatius que l'estrès laboral té sobre l'individu es poden citar diversos trastorns, tant físics, psíquics com conductuals, que a la vegada poden donar lloc a problemes a nivell col·lectiu com l'augment de l'absentisme laboral, disminució de la qualitat del treball realitzat i de la productivitat ².
Un dels grups professionals més afectats per l'estrès en el seu treball diari el constitueixen els professionals de la salut i en especial els professionals d'infermeria. Entre els factors de risc que poden donar lloc a aquest estrés podem destacar: els relacionats amb el contingut del treball, el grau de responsabilitat, el conflicte i l'ambigüitat de rol, els contactes socials i el clima de l'organització, el contacte amb els pacients, la càrrega de treball, la necessitat del manteniment i desenvolupament i d'una qualificació professional, els horaris irregulars, la violència envers aquest grup professional.^3,4
Com a futurs infermers, ens hem plantejat realitzar un estudi per conèixer el nivell d'estrès dels professionals d'infermeria que treballen a diferents unitats d'hospitalització i al servei d'urgències de l'Hospital de Tortosa Verge de la Cinta (HTVC), que és l'hospital de l'Institut Català de la Salut (ICS) de referència de la regió sanitària de les Terres de l'Ebre, amb 250 llits d'ocupació.

Objectius
- Conèixer els nivells d’estrès dels infermers que treballen a les diferents unitats d'hospitalització i al servei d'urgències de HTVC.
- Comprovar si existeixen diferencies entre els nivells d'estrès de les diferents unitats.
- Comprovar si els factors sociolaborals afecten al grau d'estrès.
- Proposar, si cal, accions de millora per reduir el nivell d'estrès professional.

Material i mètode
Població objecte d'estudi: professionals d'infermeria de diferents unitats de l'HTVC: Urgències, medicina interna, especialitats, cirurgia, pediatria, tocoginecologia i traumatologia, (n total de professionals d'infermeria: 100), d'aquest es van recuperar 53 que representen la mostra final objecte d'estudi. El tipus d'estudi és observacional, descriptiu i transversal.
El qüestionari utilitzat va ser el Malash Burnout Inventory (MBI), és el test més utilitzat per estudiar aquesta síndrome en personal sanitari, a més està validat i adaptat a la població espanyola5 se li va afegir una primera part on es recollien dades sociodemogràfiques com l'edat, el sexe l'estat civil i el nombre de fills, el servei, l'antiguitat al servei, torn, tipus de contracte.
El qüestionari es va administrar durant la segona setmana de febrer de 2008.

El MBI, està constituït per 22 ítems en forma d'afirmacions, sobre els sentiments i les actituds del professional en el seu treball i cap als pacients, l'objectiu del test és mesurar el desgastament professional en els tres aspectes de la síndrome: cansament emocional, despersonalització i realització persona, els ítems es valoren segons una escala de Lickert que van des del 0 mai fins 6 tots els dies, és autorealitzable i es realitza en 10-15 minuts. L’escala esta dividida en tres subescales:

- Subescala d'esgotament emocional (AE). Consta de 9 ítems amb una puntuació (0-54). Valora la vivència d'estar exhaust per les demandes de treball.
- Subescala de despersonalització(DP). Esta formada per 5 ítems amb una puntuació (0-30). Valora el grau en que cadascú reconeix actituds de distanciament.
- Subescala de realització personal(RP). Es composa de 8 ítems. Amb una puntuació (0-48). Valora els sentiments d'autoeficiència i realització personal al treball.

Per a definir el síndrome de burnout, s'ha de complir les següents característiques:

- Baix: Esgotament emocional: = 0 < 18; Despersonalització = 0 < 5 Realització Personal = 0 > 40
- Mitja: Esgotament Emocional 16-29; Despersonalització 6-9; Realització Personal 34-39
- Alt: Esgotament emocional = 0 >27; Despersonalització = 0 > 10; Realització Personal < 33

Resultats
Una vegada analitzades les dades hem extret els següents resultats: La taula 1, mostra les mitjanes i les desviacions típiques de la relació entre les variables socials i les puntuacions obtingudes en les tres subescales.
Si ens fixem en aquests tres últims valors, podem apreciar que els professionals d'infermeria del HTVC, presenten uns nivells d'estrès mitjans , ja que el cansament emocional amb 21,06 punts, la despersonalització amb 9,40 punts i la realització personal amb 39,53 punts, defineixen uns nivells mitjans, tal com és descriu en l'apartat de material i mètode.
La taula 2 mostra la relació entre el tipus de contracte laboral i les puntuacions obtingudes en les tres subescales, podem observar que no hi ha gaire diferència entre el tipus de contracte, tant els fixos com els contractats presenten un nivell mig d'estrès. Si analitzem les diferents mitjanes obtingudes en les tres subescales del MBI: cansament emocional, despersonalització i realització personal dels diferents professionals enquestats tenint en compte els serveis a què pertanyen trobem els resultats reflectits al gràfic 1, dels quals destaquem: el servei que obté major (medicina interna; vermell) i menor puntuació (traumatologia: verd) de cada subescala.



Conclusions
Segons el nostre estudi, les professionals d'infermeria de HTVC presenten uns nivells d'estrès mitjans, fet que permet oferir unes cures de qualitat, així com una atenció holística als pacients, però hi ha certs aspectes a millorar.
Tot i aquests nivells, podem concloure, que els professionals que treballen a urgències no són els més estressats, tal com ens vam plantejar a l'inici de l'estudi, sinó que els que presenten els nivells més alts són les infermeres que treballen a medicina interna.
Després de parlar amb diferents supervisores creiem que algunes mesures que poden ajudar a reduir els nivells d'estrès, poden ser la disminució de la càrrega de treball, que no solament no consisteix en ampliar el nombre de professionals, sinó en millorar l'organització, la pròpia conscienciació de dedicar el temps lliure a allò que ens agrada fer, o el foment de la motivació, que aquest és un camp molt ampli, ja que no solament inclou la part econòmica, es pot fomentar la motivació, reforçant l'autoestima dels treballadors, intentant donar aquells dies de vacances que es demanen, etc. Respecte als factors socials, podem dir que el que més influència té és el nombre de fills, degut segurament que encara resulta dificultós el conciliar la vida laboral i familiar sobretot per a les dones, i infermeria continua sent un col·lectiu majoritàriament femení, esperem que en uns anys sigui més fàcil aquesta conciliació. Per acabar volem deixar una línia oberta, perquè s'ampliï aquest estudi a altres hospitals de Catalunya, i de la resta de l'estat, i poder elaborar propostes encaminades a afavorir la disminució de l'estrès i fins i tot poder elaborar un mapa amb els nivells d'estrès dels diferents centres, com a nivell indicatiu d'unes cures de qualitat.

Introducció:
La malaltia de l’Alzheimer és una de les demències amb més prevalença entre les persones grans: un 2% de la població entre 65-69 anys i fins un 32% en persones amb edats superiors als 85 anys (1), (2). El risc de patir-la és més gran si existeixen antecedents familiars. La malaltia pot arribar a tenir una duració mitja aproximada d’entre 10 -12 anys, tot i que pot variar molt d’un pacient a un altre. Cursa de manera lenta i progressiva, primer amb pèrdua de la memòria, i més tard de la raó, el judici i el llenguatge, amb una interferència gradual amb la vida quotidiana i les activitats de la persona (3). Aquest fet pot ser molt estressant per els familiars que han d’ocupar-se d’ells i els hi suposa un cost emocional, familiar, laboral i social (1), (4), (5).
Històricament considerada com un trastorn poc comú, en les últimes dècades la malaltia ha sigut objecte de nombrosos estudis per la gran repercussió social i sanitària ja que afecta a milions de persones i a les seves famílies. A dia d’avui, cap tractament pot aturar- la.

Objectius:
1. Conèixer què pensen els cuidadors informals respecte a fer-se càrrec de malalts d’Alzheimer.
2. Saber si els professionals tenen suficient formació per tenir cura de les persones que pateixen la malaltia.
3. Conèixer la càrrega física i psicològica que han de suportar els familiars que s’encarreguen de les cures de persones amb Alzheimer.

Hipòtesi:
L’evolució de la malaltia d’ Alzheimer pot estar influïda per les cures. Quan les cures les realitza la família, la malaltia evoluciona més lentament que quan la realitzen els professionals.

Metodologia:
Vam realitzar 40 enquestes: 30 a professionals de la salut i 10 a familiars per a comprovar si la nostra hipòtesi era certa o falsa. La primera anava dirigida a infermeres i auxiliars d’infermeria que treballaven en hospitals, residències o altres centres i tenien cura, sovint o diàriament, de persones amb la patologia d’Alzheimer.
La segona anava dirigida a persones que tenien o havien tingut a casa seva algun familiar amb aquesta malaltia al seu càrrec. Per reforçar aquest tipus d’enquesta vam realitzar una entrevista a una persona que va tenir a casa seva durant uns mesos a un familiar amb Alzheimer.
Les dues enquestes contenien preguntes que pretenien capturar, principalment, la seva opinió.

Resultats:
Enquesta 1 (professionals de la salut):
- El 73% li dedicaven < 7 hores al dia.
- El 70% SI rebia ajuda assistencial (companys, material,...).
- El 90% pensava que la vivenda d’un familiar NO estava adequada per un malalt d’ Alzheimer.
- El 96% SI motivava el malalt perquè realitzés les seves cures personals.
- El 90% SI havia rebut formació sobre la malaltia d’Alzheimer.
- El 70% pensava que un familiar al càrrec d’un malalt amb Alzheimer NO podia donar-li tot el que necessitava.
- El 100% pensava que les visites dels familiars eren positives per el pacient.
- El 70% creia que l’evolució de la malaltia era més lenta si el pacient vivia en el seu entorn familiar.

Enquesta 2 (familiars):
- El 90% era el cuidador principal.
- El 70% li dedicava tot el dia.
- El 80% NO rebia cap tipus d’ajuda.
- El 70% NO treballava paral•lelament a les cures del malalt.
- El 60% NO havia rebut informació ni formació sobre la malaltia.
- El 90% NO pertanyia a cap associació.
- El 80% SI realitzava alguna activitat per reforçar la memòria del malalt.
- El 60% SI motivava al malalt perquè realitzés les seves cures personals.
- El 70% pensava que el malalt estaria millor cuidat en una residència.

Conclusions:
Un cop analitzats tots els resultats de les enquestes i realitzada l’entrevista concluïm que:
Un malalt d’Alzheimer rep més atenció i/o dedicació si viu a casa seva, tot i que això representi que els cuidadors informals tenen o poden tenir una sobrecàrrega física i psicològica important, ja que li dediquen tot el dia, al contrari dels professionals que sols hi dediquen unes hores al dia. Ens va sorprendre que aquests malalts cuidats a casa, segons els resultats de les enquestes, tenen una evolució de la malaltia superior a 5 anys, en aquest sentit, podríem pensar que seria més adient que estiguessin a casa en les primeres etapes de la malaltia per passar a una institució en etapes posteriors, fet que actualment no es dóna.
Observem que els familiars tenen un gran dèficit d’ajuda, econòmica i social, com apunta Algado (6), i al mateix temps una manca de preparació tant psicològica com física. En canvi els professionals reben ajudes materials o dels companys i estan molt més preparats per a tractar amb aquest tipus de pacient. En l’entrevista vam detectar que no totes les persones podien abastar el cost d’un centre. Això ens reafirma el que s’ha dit anteriorment.
En relació a la infraestructura de la vivenda dels familiars, els professionals pensen que no estan habilitades per les cures òptimes perquè hi ha principalment, un risc en la seguretat: moltes barreres arquitectòniques i un entorn inadequat que no facilita la orientació del malalt. Aquest fet està relacionat amb una manca de recursos econòmics que els mateixos familiars reconeixen.
Quan el reforç de la memòria i a mantenir les cures personals del malalts amb Alzheimer, identifiquem un contrast important entre els familiars i els professionals, ja que aquests últims afirmen mantenir la seva independència alhora que reconeixen no exercitar la seva memòria. En canvi, els familiars expressen que realitzen algun tipus d’activitat per reforçar la seva memòria encara que no ho feien a l’hora de mantenir els seus hàbits personals. Ens ha sorprès aquest resultat, ja que fomentar el manteniment de les cures personals és una manera de reforçar la memòria del malalt.
Els professionals afirmen que els familiars no poden aportar tot el que necessita una persona amb Alzheimer ja que, els sentiments influeixen d’una manera negativa en les cures. En aquest sentit, no compartim la seva afirmació ja que pensem que aquestes persones necessiten molt afecte en el tracte durant les seves cures.
Els familiars i els professionals estan d’acord en que un malalt amb Alzheimer està millor cuidat en un centre especialitzat. L’entrevistat ens reafirma aquesta posició.
Per finalitzar, hem obtingut un gran percentatge de persones que afirmen que l’evolució de la malaltia és més lenta si el pacient conviu en el seu entorn. D’aquesta manera comprovem que la hipòtesis plantejada al inici és certa.

Preguntes de l’entrevista al familiar:
1. Té algun familiar que pateix Alzheimer?
2. Quantes persones viuen a casa?
3. Que va significar per a vostè el fet de tenir un familiar amb Alzheimer a casa?
4. Perquè van decidir cuidar-la a casa en comptes d’una residencia?
5. El familiar d’Alzheimer fa activitats?
6. Quantes hores li dedicava cada membre familiar?
7. Feien algun tipus d’activitat per reforçar-li la memòria?
8. La relació amb la resta de familiars ha empitjorat o ha millorat arran de la malaltia?
9. Creu que esta millor cuidada a la residencia o a casa?
10. Creu que evoluciona més lentament la malaltia si està a l’entorn familiar o a una residencia?

Com tots els anys, el passat 16 de desembre es va realitzar una nova edició de la Marató, enguany dedicada a les malalties cardiovasculars i amb el lema “El cor no avisa”.
El Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili , s’implicà en aquest acte, fent participar a tots els estudiants dels diferents ensenyaments: infermeria, turisme, empresarials i mestre d’educació infantil.
Relacionat amb el lema principal de la Marató, es va triar un lema especial per aquesta activitat a Tortosa: “El teu cor necessita que camines”.

Es va organitzar una caminada popular per la ciutat de Tortosa, capital de les Terres de l’Ebre. L’objectiu de l’activitat va ser doble: per una banda fer conscient a tothom de la importància d’aquestes malalties i per l’altra, recaptar diners destinats a impulsar les investigacions sobre les malalties cardiovasculars.
L’itinerari passava per diferents punts de la ciutat, entre ells el casc antic, finalitzant el recorregut en la futura seu del Campus Universitari.

Paral•lelament a l’activitat física, i al llarg de tot el recorregut, es realitzaren diverses activitats lúdiques (actuació de corals, pallassos, etc.). També es van instaurar punts on el públic podia informar-se sobre les malalties cardiovasculars.
Dies abans d’aquesta activitat programada, els estudiants d’infermeria vam confeccionar un tríptic informatiu adreçat a tota la població en general, explicant els trets més importants de les malalties cardiovasculars i la importància d’adoptar uns hàbits de vida saludables per a prevenir-les i com a part del tractament en cas d’emmalaltir.
A més, un grup d’estudiants de tot el Campus vam participar en la campanya de recaptació de fons, mitjançant la venda dels productes de la Marató ( mocadors, bolígrafs, etc.) en els diferents punts de venda que es van ubicar per la ciutat, com ara el mercat central, l’hospital, els col•legis....
Altres grups d’ alumnes realitzaren la campanya de recaptació pels comerços de la ciutat de Tortosa, fent així participar a aquestos en la difusió de la informació.
Tots els de nosaltres que no van poder participar directament, vam portar posat tot el dia el mocador de la Marató.

Aquest treball ens ha aportat coneixements més profunds sobre les malalties cardiovasculars i què fer per a prevenir-les. D’altra banda, el nostre desig ha estat que la gent sigui conscient dels problemes i perills que tenen aquest tipus de malalties, remarcant quins són els factors de riscs i quina modificació en l’estil de vida que cal dur.
Cal esmentar que treballar en equip amb alumnes de diferents estudis no ha sigut gairé dificil ja que ens hem organitzat adequadament, repartint les feines segons la disciplina estudiada. L’experiència també ens ha permès conèixer-nos entre nosaltres. Esperem seguir col•laborant en aquestes activitats i que la nostra Universitat continuï donant suport a aquestes iniciatives solidàries.

En nom dels estudiants de la URV que participarem en la Marató 2007, ens agradaria donar les gràcies a les quasi bé 2000 persones que van participar en la caminada. I també a totes les que no van caminar però també es van solidaritzar amb la causa amb les seves contribucions. Entre tots i totes, s’arribaren a recaptar al voltant de 10000 €.

Gràcies a tothom i esperem tornar a vore-vos el pròxim any.